La Caiguda, Albert Camus

Títol: La Caiguda
Autor: Albert Camus
Traducció per Maria Bohigas
Empúries, Barcelona, 2002
109 pàgines, 14 euros

Tot i que d’Albert Camús són més famoses les seves novel•les “L’estranger” i “La pesta”, no s’ha de menysprear la seva última obra de ficció que continua en la mateixa línia moralista que les anteriors. Va viure en una època marcada per una forta decepció amb la humanitat: les dues guerres mundials i l’holocaust nazi van deixar tocada la confiança il•lustrada dipositada en l’home i se’l considera un dels grans noms de l’existencialisme, tot i que ell rebutjava aquesta etiqueta. El llibre expressa aquesta decepció assumint la culpa de l’home entre ponts i canals, entre la boira i la nit de dues ciutats: París i Amsterdam. Així mateix, com si es dissipés la boira a poc a poc o com si es fes de dia màgicament és com avança el lector per aquest llibre, que comença a ulls clucs a mercè d’un narrador loquaç i amb un propòsit ben clar: culpar la humanitat.

La caiguda és un viatge iniciàtic, però no només del protagonista, Jean-Baptiste Clamence, sinó també del seu interlocutor que no intervé ja que el llibre està escrit en forma de monòleg. A través d’aquest interlocutor de drap, Camus s’adreça al lector i, per extensió, a la humanitat. Clamence es presenta com a jutge-penitent en un bar de mariners d’Amsterdam. A partir d’aquí comença a rememorar tota la seva trajectòria vital: Era un prestigiós advocat de París que fruïa ajudant els altres. Es sentia complert, realitzat, pletòric en tots els aspectes de la vida social i privada. A mesura que Clamence i el seu interlocutor van repetint aquestes trobades passejant pels boirosos canals de la ciutat holandesa o fent turisme per algun poblet entranyable, les confessions van prenent un caire més fosc. Hi ha elements, remordiments, que fan trontollar el món de l’advocat parisenc i es reconeix com un cràpula, un cínic. La generositat amb el dèbil és per egoisme, per sentir-se superior. Quan una nit sent una noia caient al riu Sena i no fa res per ajudar-la, es produeix “la caiguda” per partida doble: la de la noia i la de Clamence, que s’enduu la humanitat amb ell al pou de la culpa. Al protagonista, aquesta se li apareix en forma d’unes misterioses rialles que l’acompanyen arreu on va.

Les seves històries, però, tenen quelcom de familiar. Situacions, algunes sí i altres potser no tan comunes 60 anys després, que podríem haver viscut nosaltres mateixos. Fins i tot ens ho pregunta obertament, a través d’aquest interlocutor personalitzat però universal: “Furgui en la seva memòria, potser hi trobarà una aventura semblant que m’explicarà més tard”. I és que Camus no explica la història de Clamence, explica la de l’home postmodern i l’assenyala amb el dit, però d’una manera inesperada i certament hàbil. De fet, sentir-se identificat amb el personatge no és del tot difícil i, certament, és incòmode trobar paral•lelismes amb algú tan cínic. En aquest punt caus al seu parany, el de Clamence i el de Camus. Ens explica tots els seus pecats i diu: “llavors, com si res, passo en el meu discurs del “jo” al “nosaltres”. Quan arribo a l’”això és el que som”, la jugada està feta.

Es pot llegir a cada línia la seva “filosofia de l’absurd” que oposava a l’existencialisme, encara que costa distingir els corrents, que tenen molt en comú. El monòleg està ple de digressions que parlen de gairebé tot: religió, esclavitud, llibertat, amor, passió, guerra... i fa un anàlisi exhaustiu de la condició humana des de la perspectiva cínica de Clamence, a través d’anècdotes il•lustratives. Fredament relata fets atroços com la tria a la que va obligar un oficial nazi a una dona: quin dels seus dos fills havia de morir, i altres anècdotes més còmiques i quotidianes però perfectament versemblants com el comportament d’un bloc de pisos amb la portera quan mor el seu marit. Això és el que fa tan colpidor el llibre: creus reconèixer-hi comportaments de veïns, familiars i teus propis.

A La caiguda, Camus crea el personatge del jutge-penitent, que confessa tota la seva culpa per poder jutjar tots els demés, per tornar a elevar-se sobre els seus iguals, egoistes, cínics, pedants. Sartre considerava aquest un dels millors llibres del seu compatriota, i el més incomprès. Potser és incomprès perquè no és fàcil acceptar la duríssima crítica a la humanitat que fa Camus, i és que, tot i que ara no acabem de sortir d’una guerra mundial, tampoc hem millorat com a societat i els mateixos vicis i comportaments que critica segueixen vigents avui en dia.